QUÈ ÉS UNA ADDICCIÓ I DE QUINS TIPUS EN PODEM TROBAR?

Entenem per addicció un comportament repetitiu o compulsiu que pot comportar una dependència física i/o psicològica, davant del qual la voluntat de la persona no pot posar un límit. Satisfer l’addicció passa a ser el centre de la vida de la persona. Aquest comportament molt sovint genera una vivència de satisfacció immediata, però després de la satisfacció immediata, culpabilitat per haver realitzat la conducta addictiva.

A més, les addiccions provoquen unes conseqüències negatives en la nostra salut, física i mental, i afecten les relacions personals i el conjunt de la vida de la persona. Pensem en el mal que el tabac, l’alcohol, la cocaïna o l’heroïna generen en el cos humà, i com el seu ús pot trencar relacions, fer malbé vincles, i afectar el conjunt de la vida de la persona, seves relacions, la seva vida professional i la seva integritat.

Hi ha diferents tipus d’addiccions, alguns exemples poden ser l’addicció a les drogues, als videojocs, al joc, al tabac, a l’alcohol, a l’ordinador, a la pornografia, al menjar, a les relacions romàntiques, entre d’altres.

QUINES SÓN LES ÀREES CEREBRALS IMPLICADES EN EL MECANISME DE L’ADDICCIÓ.

Aquest és un territori del qual estan apareixent continues novetats i línies d’investigació, sobre tot al camp de la neurociència. Les addiccions estan implicats diferents neurotransmissors i vies cerebrals, com ara la dopamina (a l’àrea mesolímbica), les endorfines (a l’àrea mesolímbica i mesocortical), i el Acido Gamma Amino Butírico o GABA (a l’amígdala). Són totes elles àrees del cervell no racional.

En el mecanisme de recompensa de l’addicció, que genera una resposta bioquímica ja abans de realitzar el comportament addictiu, en el qual es veuen implicades les vies mesolímbiques i mesocorticals, i més en concret l’Àrea Ventral Tegmental, el Nucli Accumbens, l’Escorça Prefrontal i l’Hipotàlem Lateral.

COM ABORDAR EN TERÀPIA UNA ADDICCIÓ?

Des de una perspectiva de la terapia conductual es cerca una modificació de la conducta d’addicció, per exemple apartant la persona del seu entorn, fet que està clar que és imprescindible en molts casos. Ara bé,a mi m’interessa sobre tot entrar emocionalment en el que hi ha darrera d’una addicció, perquè és aquesta la manera de poder reprendre el contacte amb la vida sense que l’addicció en sigui el centre. Així, des de una perspectiva de la teràpia gestalt, que és des de on jo treballo les addiccions, mirarem de posar consciència en el que hi ha al darrera d’una addicció, el que es tapa amb l’addició, i ho farem per tal que des de la presa de consciència puguem arribar a fer quelcom de diferent.

En la meva experiència, darrera d’una addició trobarem dolor emocional, ferides, vivència de buit existencial, baixa autoestima… i una dificultat per a conviure i transitar aquestes emocions o vivències incòmodes, doloroses.

I és aquí on hem de treballar en teràpia, en el dolor, la vivència de buit existencial, l’experiència traumàtica, la cerca d’amor… És a dir, en allò que es tapa amb l’addicció. Si una persona és addicte a les relacions romàntiques perquè no s’accepta ni s’estima, caldrà entrar en la manca d’amor propi. Si una persona en canvi fuma compulsivament per tapar una vivència de buit existencial, de manca de sentit a la seva vida, entrarem en la vivència de no sentit, perquè es pugui donar un sentit enlloc de tapar… I és entrant en la vivència de buit existencial com podem arribar al buit fèrtil, i reprendre el contacte amb una mateix i amb la vida.

A la vegada, a les addiccions trobem una dificultat de posar-se límits sans davant del comportament addictiu… Per poder aprendre a posar-se límits, en la meva experiència és convenient també treballar la figura del pare i de la mare, i re significar el pare i la mare interns.

Tagged on: