Les experiències traumàtiques viscudes durant la infantesa, des de la mirada de la Teoria del Vincle Afectiu (Attachment Theory) de John Bowlby, poden incidir en l’aparició de psicopatologia durant la vida adulta. D’acord amb Marrone et al. (2001), són considerades experiències potencialment traumàtiques els esdeveniments com ara desastres naturals, els que són conseqüència de causes tecnològiques com accidents aeris, marítims, o nuclears, també separacions dels pares per circumstàncies diverses com moviments migratoris, l’internament a la presó, o els esdeveniments relacionats amb la salut, com la mort d’una persona estimada, amputacions o estances hospitalàries. També són potencialment traumàtiques les experiències de pèrdua i dol. Aquests fets susceptibles d’afectar la salut mental d’una persona són, tanmateix, diferents del que anomenem el trauma complex. Aquest esdevé quan la desprotecció que un ésser humà sent és causada pels propis pares que han estat constituïts per l’infant com figures d’aferrament protectores. Entren, en aquest capítol, les formes d’abús i els diferents tipus de maltractament.
La Teoria de l’Aferrament o del Vincle Afectiu estudia en profunditat les experiències de trauma infantil, i més en concret el trauma patit en el marc de la relació amb les figures d’aferrament parentals durant aquesta etapa, és a dir, el trauma complex. En aquest sentit, d’acord amb Marrone et al. (2001), els efectes més severs produïts per situacions traumàtiques són aquells generats per l’ésser humà, i més en particular per una figura d’aferrament durant la infantesa. D’acord amb Sadurní (2011), el trauma infantil causat per les figures d’aferrament protectores té moltes probabilitats d’afectar la salut mental, generant patologia, o incidint en la creació d’un model operatiu intern insegur o sistema d’aferrament insegur del futur adult.
Un model operatiu intern segur, o estil d’aferrament segur, comporta la capacitat per a desenvolupar relacions confiades i sanes, basades en la confiança en un mateix i les pròpies capacitats per a desenvolupar-se en l’entorn. Un model operatiu insegur, o estil d’aferrament insegur, es caracteritza per la dificultat per a establir relacions confiades i sanes, i la inseguretat respecte de les pròpies capacitats per a desenvolupar-se en el medi. A més, és freqüent, com veurem, que les persones que han desenvolupat un model operatiu intern insegur, experimentin també trastorns psicopatològics.
Així, la Teoria de l’Aferrament o el Vincle Afectiu estudia, entre d’altres, la relació entre les experiències traumàtiques viscudes durant la infantesa, la psicopatologia i l’estil d’aferrament desenvolupat. Lorenzini i Fonagy (2014) esmenten la correlació entre els models operatius insegurs i alguns trastorns de la personalitat. De fet, els trastorns de la personalitat difícilment estaran presents entre persones que han desenvolupat un model operatiu intern segur, atès que, en haver confiat en les seves figures d’aferrament primàries, perceben l’ambient com a poc amenaçant i, per tant, no han tingut la necessitat de fer servir mecanismes de defensa excessius, presents en els trastorns de la personalitat.
En canvi, les experiències potencialment traumàtiques viscudes en el marc de la relació amb les figures d’aferrament primàries poden incidir no només en un estil d’aferrament insegur, sinó també en trastorns de la personalitat. En aquest sentit, Lorenzini i Fonagy (2014) assenyalen que:
Pacientes con trastornos de la personalidad presentan altos índices de trauma infantil (73% reporta abuso, del cual 34% es abuso sexual, y un 82% relata negligencia). En comparación con adultos sanos, pacientes con trastornos de la personalidad tienen una probabilidad 4 veces mayor de haber sufrido traumas durante la infancia (Johnson et al. 1999). El abuso físico en la infancia aumenta el riesgo de sufrir trastornos de la personalidad antisocial, límite, pasivo-agresivo, esquizoide y por dependencia (McGauley et al. 2011). Negligencia durante la infancia se asocia al riesgo de desarrollar trastornos de la personalidad antisocial, límite, narcisista, pasivo-agresivo y por evitación (Batlle et al., 2004; Bennet, 2005; Johnson et al., 1999).
D’altra banda, la relació entre trauma, vincles operatius interns insegurs i psicopatologia no es limita només als trastorns de la personalitat. Marrone et al. (2001) assenyalen que els traumes a les relacions d’aferrament poden fer a les persones més vulnerables a desenvolupar diversos síndromes psiquiàtrics, com ara el trastorn d’estrès posttraumàtic, el dolor somàtic crònic, la depressió, els trastorns alimentaris, la dependència als fàrmacs, així com els trastorns dissociatius.
En canvi, el desenvolupament de la resiliència és un factor de protecció davant del desenvolupament dels trastorns psicopatològics. El desenvolupament de la capacitat de resiliència depèn sobre tot de la seguretat de l’aferrament en els anys d’infantesa i d’adolescència. D’altra banda, la resiliència es pot també cultivar durant la vida adulta, sigui el model operatiu intern de la persona segur o insegur.
Quant al tractament que es dóna a la psicopatologia a la Teoria del Vincle Afectiu, aquesta integra aspectes biològics amb els psicosocials. Així, si es prenen en consideració trastorns mentals particularment greus, com ara l’esquizofrènia, que tradicionalment s’ha considerat causada per factors exclusivament endògens. Marrone et al. (2001) assenyala que aquesta visió és probablement massa simplista, i que el desenvolupament d’aquest trastorn s’explica, si de cas, per la presència de tots dos factors. D’una banda la predisposició genètica. De l’altra, la presència de relacions familiars disfuncionals.
En aquest sentit, i en relació a aquest darrer punt esmentat pel que fa les possibles causes del desenvolupament de l’esquizofrènia, comprovem que la visió que la Teoria del Vincle Afectiu té sobre l’etiologia de la psicopatologia presenta l’especificitat que considera que aquesta es deu a una combinació de factors biològics i de psico-socials. Així, la Teoria del Vincle Afectiu, en allò que toca a la psicopatologia i el seu tractament, pot fer de pont entre la psiquiatria biològica o biologicista i la psiquiatria psicodinàmica, en la mesura que, tot i que considera que en determinats trastorns el tractament farmacològic és inevitable, també sosté que només amb aquest tipus de tractament i sense realitzar psicoteràpia no es pot produir una reorganització dels models operatius interns ni el desenvolupament de la capacitat reflexiva.
D’acord amb Main (2001), la capacitat per a ajudar a través de la psicoteràpia als pacients respecte de les seves pròpies biografies d’aferrament, pot constituir un factor protector i aportar canvis positius en la vida del subjecte que ha desenvolupat un aferrament insegur i/o dificultats clíniques.
Per tal de poder fer efectiu aquest factor protector i aportar canvis positius en la vida de la persona que experimenta un model operatiu insegur i/o dificultats clíniques mitjançant el vincle psicoterapèutic, a nivell pràctic i concret, la Teoria de l’Aferrament o del Vincle Afectiu proposa un tipus d’intervenció que, metodològicament, segons Marrone et al. (2001) consisteix en “1) obtener, modificar e integrar modelos operatives internos de uno mismo y de los otros significativos, y 2) promover el pensamiento reflexivo” (p. 413). Per a fer possible l’anterior, en el marc d’un tractament basat en la Teoria del Vincle Afectiu, d’acord amb Sadurní (2019), és recomanable que aquest inclogui els següents principis o aspectes a tractar:
1. Establiment d’un espai terapèutic que ofereixi una base segura.
2. Exploració de la demanda del pacient i les seves relacions afectives en la seva vida actual.
3. Ajudar al pacient a explorar quines expectatives té sobre la conducta dels demés, les respostes afectives que espera trobar en els altres (i si es pot incloure també la relació que està establint amb el terapeuta).
4. Explorar les experiències d’aferrament viscudes al llarg de la infància i adolescència i com l’han afectat.
5. Relacionar les experiències d’aferrament viscudes amb les dificultats afectives del seu present. Identificació del model operatiu intern que ha construït en el passat i com influeixen en les reaccions i conducta del present.
6. Fomentar la consciència reflexiva sobre aquest model de funcionament i promoure canvis en la seva vida present.
7. Treballar de manera més focalitzada el trauma (en el cas que les proves hagin diagnosticat un trastorn post traumàtic o un trauma complex).
8. Treballar amb el pacient la consciència sobre els passos realitzats i els canvis efectuats.
9. Preparació per la finalització de la teràpia de manera gradual separant les sessions en el temps i veient com el pacient pot tolerar sense desorganitzar-se de nou l’absència del terapeuta.
És en aquest marc, que es pot generar un vincle terapèutic des del qual sanar traumes, tractar psicopatologia, i re elaborar models operatius interns de forma que els elements segurs prenguin protagonisme respecte dels insegurs, potenciant així, que la vida de la persona pugui ser més plena i satisfactòria.
Referències Bibliogràfiques:
Lorenzini, N., & Fonagy, P. (2014). Apego y trastornos de la personalidad: breve revisión. Revista de Psicoanalisis y Psicoterapia, 2, 1-44.
Main, M. (2001). Las categorías organizadas del apego en el infante, en el niño, y en el adulto: Atención flexible versus inflexible bajo estrés relacionado con el apego. Aperturas psicoanalíticas, 8.
Marrone, M., Diamond, N., Juri, L., & Bleichmar, H. (2001). La teoría del apego: un enfoque actual. Madrid: Psimática.
Sadurní, M. (2011). Vincle afectiu i desenvolupament humà. Barcelona: Editorial UOC.