En començar un tractament psicològic amb infants, ens trobem inicialment amb un conjunt de símptomes, com poden ser per exemple les pors infantils, rituals, conductes disruptives… que constitueixen el motiu pel qual es formula la demanda inicial d’ajuda. Val a dir, però, que aquests símptomes no són el problema de l’infant, sinó només l’expressió que aquest no viu en una situació d’equilibri intern.
Per tal que l’infant pugui reprendre la seva homeòstasi i garantir el seu desenvolupament harmònic, per bé que en una primera fase d’estabilització aplicarem tècniques que facin els símptomes menys disruptius, caldrà tard o d’hora abordar les situacions que han provocat aquesta simptomatologia. En darrera instància, i en el marc d’una intervenció basada en la Teoria del Vincle Afectiu de John Bowlby, la majoria dels símptomes que presenta un infant, sinó tots, tenen com a base els elements insegurs en el seu estil d’aferrament, motiu pel qual, treballarem per a crear una base més segura en l’infant.
Els fonaments d’una base segura en la infantesa tenen lloc en el marc de la relació amb les figures protectores més rellevants, en la majoria dels casos la mare i el pare, i es caracteritzen precisament per aportar seguretat a l’infant, tant en l’exploració del món, com en la percepció d’un mateix. La base segura o insegura es desenvolupa en els primers anys de vida, per bé que aquesta no necessàriament es manté inalterada al llarg de la vida. La major part de la simptomatologia i dels trastorns psicopatològics estan associats a estils d’aferrament o models operatius interns insegurs. En el marc d’una intervenció psicoterapèutica es poden introduir elements que potenciïn la creació d’una base segura allà on inicialment n’hi havia una d’insegura, aconseguint, per tant, no només una disminució dels símptomes, sinó també prevenir la possible aparició de trastorns psicopatològics, i facilitant el desenvolupament i la resiliència de l’infant.
En aquest sentit, d’acord amb la Teoria del Vincle Afectiu de John Bowlby, l’aferrament segur té com a base (1) sentir-se recolzat en l’exploració del món per part de les figures d’aferrament mare i/o pare, de forma que l’infant percep el món com a no perillós. Un estil angoixat dels pares incideix en la presència d’elements d’aferrament ansiós.
A més, (2) l’infant ha de poder sentir que la figura d’aferrament mare i/o pare es manté propera en aquesta exploració.
Finalment, (3) l’infant ha de poder sentir que és acceptat per les figures d’aferrament. El rebuig per part de les figures protectores pare/mare incideix en la presència d’elements d’aferrament evitatiu.
Per tot l’anterior, és important tractar el vincle de l’infant amb les seves figures protectores mare i pare en el marc de la intervenció, atès que en cas de no anar a l’arrel de la problemàtica, és a dir, l’absència d’una base segura, es poden tornar a presentar símptomes o a desenvolupar-se trastorns psicopatològics més tard.
Així, l’hora de plantejar un tractament psicològic amb un infant, considero fonamental abordar el seu vincle amb cadascun dels seus pares. M’agrada clarificar sempre que això no comporta en absolut culpabilitzar els pares pels símptomes dels seus fills, els pares fan el que poden, i a ningú li han ensenyat a ser mare o pare. En aquest sentit, les sessions de seguiment amb els pares, i aquelles conjuntes amb els pares i els fills, constitueixen més aviat una oportunitat per tal d’ajudar-los a millorar el seu vincle amb els seus fills, i aportar elements de seguretat a aquest. D’aquesta manera, en cas que l’infant hagi desenvolupat un estil d’aferrament o model operatiu insegur en els primers anys de vida, que és la causa última de la major part de la simptomatologia disruptiva, l’ajudarem a que pugui introduir elements de seguretat en la seva relació amb l’entorn i amb ell mateix.
És clar, cal matisar allò que acabem d’assenyalar en el cas d’infants que presenten trastorns amb una base orgànica, per bé que els avenços en el marc de l’epigenètica assenyalen que els factors ambientals són cabdals en el desenvolupament dels trastorns psicopatològics.
Referències Bibliogràfiques:
Bowlby, J. (1989). Aplicaciones clínicas de una teoría del apego. Barcelona: Paidós Ibérica.
Crittenden, P. M. (1995). Apego y psicopatología. Santiago de Chile: Sociedad de Terapia Cognitiva postracionalista.
Hernández, M. (2017). Apego y psicopatología: la ansiedad y su origen. Conceptualización y tratamiento de las patologías relacionadas con la ansiedad desde una perspectiva integradora. Bilbao: Editorial Desclée de Brower.
Main, M. (2001). Las categorías organizadas del apego en el infante, en el niño, y en el adulto: Atención flexible versus inflexible bajo estrés relacionado con el apego. Aperturas psicoanalíticas, 8.
Marrone, M., Diamond, N., Juri, L., & Bleichmar, H. (2001). La teoría del apego: un enfoque actual. Madrid: Psimática.
Tuber, S. (2008). Attachment, play, and authenticity: A Winnicott primer. Jason Aronson, Incorporated.
Tuber, S., & Caflisch, J. (2011). Starting treatment with children and adolescents: A process-oriented guide for therapists. Taylor & Francis.
Wallin, D. (2012). El apego en psicoterapia. Bilbao: Editorial Descleé de Brouwer.
Winnicott, D. W., Johns, J., Shepherd, R., & Robinson, H. T. (2009). Acerca de los niños. Buenos Aires: Paidós.
Winnicott, D. W. (2008). Clínica psicoanalítica infantil. Buenos Aires: Ediciones Hormé.