Comencem aquest article sobre el tractament del trastorn de pànic conceptualitzant-lo, en primer lloc. Aquest trastorn es caracteritza per la presència d’atacs de pànic imprevistos i recurrents. D’acord amb el DSM V, el manual de psicopatologia de l’Associació de Psiquiatria Americana, i el més estès a l’actualitat, aquests atacs es caracteritzen per l’aparició sobtada d’una por d’un malestar intens que pot durar minuts, durant els quals es produeixen quatre o més dels següents símptomes:
- Palpitacions, rebombori de cor o acceleració de la freqüència cardíaca.
- Sudoració.
- Tremolor o sacsejades.
- Sensació de dificultat per respirar o d’asfíxia.
- Sensació d’ofec.
- Dolor o molèsties al tòrax.
- Nàusees o malestar abdominal.
- Sensació de mareig, inestabilitat, atordiment o desmai.
- Calfreds o sensació de calor.
- Parestèsies (sensació d’entumiment o de formigueig).
- Desrealització (sensació d’irrealitat) o despersonalització (separar d’un mateix).
- Por a perdre el control o de “tornar-se boig.”
- Por a morir.
D’altra banda, també d’acord amb aquest manual diagnòstic, si més no a un dels atacs li ha seguit un mes en que s’ha produït una inquietud o preocupació sobre els atacs i les seves conseqüències (de pèrdua de control, de por a embogir o morir) i/o comportaments destinats a evitar nous atacs de pànic, com ara l’evitació de determinades situacions.
Els trastorn de pànic poden ser amb o sense agorafòbia. Serà amb agorafòbia En el primer dels casos, la persona que el pateix evita o tem dues o més de les següents situacions: fer ús del transport públic, romandre en espais oberts, romandre en espais tancats, fer cua o romandre al mig d’una multitud, o estar fora de cosa. És freqüent que darrera de les situacions esmentades hi hagi una por molt gran a perdre el control en públic.
És freqüent confondre els atacs de pànic amb els d’ansietat, però realment es tracta de fenòmens diferents, tant en la seva simptomatologia com en la seva possible causa. En aquest sentit, les persones que pateixen atacs de pànic, o que desenvolupen un trastorn de pànic experimenten un malestar molt més intens. Es pot dir que hi ha un abans i un després d’un atac de pànic. I que un trastorn de pànic, sigui amb o sense agorafòbia, condiciona i limita enormement la vida de qui el pateix, precisament per por a re experimentar un atac de pànic.
El DSM és un gran manual diagnòstic pel que fa al detall amb que exposa els símptomes trastorns, però malauradament es queda en això, i no aprofundeix en les seves possibles causes, limitant enormement el seu tractament. Si només tractem els símptomes, però no entenem les causes del trastorn, la persona tornarà a desenvolupar símptomes més endavant. Al llarg d’aquest article detallaré el que, d’acord amb la meva experiència clínica m’he trobat, i com els he tractat.
Atès que com tants trastorns, el trastorn de pànic, amb o sense agorafòbia és enormement limitant de la vida de les persones que el pateixen, el primer de tot serà oferir tècniques que ajudin a l’estabilització, tot disminuint els símptomes i ajudant a que el pacient deixi d’una banda de patir atacs de pànic, i de l’altra, deixi d’evitar les situacions on tem tornar-los a experimentar. És a dir, el primer serà aportar tècniques de relaxació que ajudin a que el pacient pugui tornar a portar una vida el més normal possible.
A nivell neurobiològic, el circuit del pànic comença a les regions centrals del cervell mitjà o mesencèfal, anomenades també gris periaqüeductal, i ascendeix a través de estructures diencefàliques mitjanes, més en concret el tàlem dorsomedial, fins a arribar a les regions de l’prosencèfal anterior del cingulat anterior.
Des de una perspectiva de la Teoria del Vincle Afectiu, el circuit del pànic s’ha activat en un primer moment a la infantesa, en les situacions en que la nena o el nen s’ha sentit separat de la mare. La neuroquímica que promouen les situacions de separació implica la disminució d’opiacis i oxitocina, combinat amb un augment de l’impuls glutaminèrgic.
Des de la meva experiència clínica, és important també tractar les causes que han portat a desenvolupar aquest tipus de simptomatologia. Això ho farem en un segon moment, només quan la persona estigui ja estabilitzada i no experimenti atacs de pànic. És important abordar les causes, perquè en darrera instància els símptomes d’un trastorn psicopatològic són expressió d’una forma disfuncional de relacionar-se amb una situació o més situacions que ens generen malestar. Si no tractem el tema de fons, la simptomatologia tard o d’hora es tornarà a desenvolupar.
En aquest sentit, les persones que desenvolupen aquest trastorn, en la seva majoria viuen unes circumstàncies que fan convenient revisar la seva relació amb les seves figures d’aferrament. Per exemple, en el trastorn de pànic amb agorafòbica sovint trobem persones que en darrera instància no es poden separar dels seus pares i enfrontar les responsabilitat de la vida adulta. En alguns casos, és freqüent abans de desenvolupar un atac de pànic o un trastorn de pànic haver experimentar la pèrdua d’una figura d’aferrament important (un pare, una mare, un avi…) fent necessari elaborar el corresponent dol.
Des de una perspectiva de la Teoria del Vincle Afectiu, les persones que desenvolupen atacs de pànic o trastorn de pànic amb o sense agorafòbia, presenten també en la majoria de casos estils d’aferrament insegur. Quant a la possible comorbilitat d’aquesta trastorn amb d’altres, com ara el trastorn depressiu, el trastorn per estrès posttraumàtic o d’altres, és una qüestió molt complexa en la que he preferit no entrar en aquest article.
Referències Bibliogràfiques:
American Psychiatric Association. (2013). Diagnostic and statistical manual of mental disorders (DSM-5®). American Psychiatric Pub.
Bowlby, J. (1989). Aplicaciones clínicas de una teoría del apego. Barcelona: Paidós Ibérica.
Crittenden, P. M. (1995). Apego y psicopatología. Santiago de Chile: Sociedad de Terapia Cognitiva postracionalista.
Hernández, M. (2017). Apego y psicopatología: la ansiedad y su origen. Conceptualización y tratamiento de las patologías relacionadas con la ansiedad desde una perspectiva integradora. Bilbao: Editorial Desclée de Brower.
Main, M. (2001). Las categorías organizadas del apego en el infante, en el niño, y en el adulto: Atención flexible versus inflexible bajo estrés relacionado con el apego. Aperturas psicoanalíticas, 8.
Marrone, M., Diamond, N., Juri, L., & Bleichmar, H. (2001). La teoría del apego: un enfoque actual. Madrid: Psimática.
Wallin, D. (2012). El apego en psicoterapia. Bilbao: Editorial Descleé de Brouwer.