QUÈ ÉS UNA ADDICCIÓ I DE QUINS TIPUS EN PODEM TROBAR?
Entenem per addicció un comportament repetitiu o compulsiu que pot comportar una dependència física i/o psicològica, davant del qual la voluntat de la persona no pot posar un límit. Satisfer l’addicció passa a ser el centre de la vida de la persona. Aquest comportament molt sovint genera una vivència de satisfacció immediata, però després de la satisfacció immediata, culpabilitat per haver realitzat la conducta addictiva.
A més, les addiccions provoquen unes conseqüències negatives en la nostra salut, física i mental, i afecten les relacions personals i el conjunt de la vida de la persona. Pensem en el mal que el tabac, l’alcohol, la cocaïna o l’heroïna generen en el cos humà, i com el seu ús pot afectar el conjunt de la vida de la persona, fent malbé vincles, la seva vida professional i la seva integritat.
Hi ha diferents tipus d’addiccions, alguns exemples poden ser l’addicció a les drogues, als videojocs, al joc, al tabac, a l’alcohol, a la pornografia, al menjar, a les relacions de dependència, o al sexe, entre d’altres.
QUAN I PERQUÈ ES GENEREN LES ADDICCIONS?
La majoria de vegades, les addiccions es comencen a forjar durant l’adolescència, sobre tot entre adolescents que durant la infantesa han desenvolupat un estil d’aferrament insegur. Un model operatiu insegur, o estil d’aferrament insegur, es caracteritza per la dificultat per a establir relacions confiades i sanes, i la inseguretat respecte de les pròpies capacitats per a desenvolupar-se en el medi.
Des de la perspectiva de la Teoria del Vincle Afectiu de John Bowlby, en aquesta etapa vital s’acostuma a produir el primer contacte amb les experiències que poden acabar desenvolupant una addicció. Per bé que inicialment poden ajudar a recuperar la sensació d’equilibri intern, sobre tot entre les persones que han desenvolupat un estil d’aferrament insegur, per exemple calmant ansietat o sensació de buidor, o evitant el contacte amb emocions com ara la tristor, aviat esdevenen un greu problema per a la salut física i emocional.
QUINES SÓN LES ÀREES CEREBRALS IMPLICADES EN EL MECANISME DE L’ADDICCIÓ.
Aquest és un territori sobre el qual estan apareixent continues novetats i línies d’investigació, sobre tot al camp de la neurociència. A les addiccions estan implicats diferents neurotransmissors i vies cerebrals, com ara la dopamina (a l’àrea mesolímbica), les endorfines (a l’àrea mesolímbica i mesocortical), i el Acido Gamma Amino Butírico o GABA (a l’amígdala). Són totes elles àrees del cervell no racional.
En el mecanisme de recompensa de l’addicció, que genera una resposta bioquímica ja abans de realitzar el comportament addictiu, es veuen implicades les vies mesolímbiques i mesocorticals, i més en concret l’Àrea Ventral Tegmental, el Nucli Accumbens, l’Escorça Prefrontal i l’Hipotàlem Lateral.
COM ABORDAR EN PSICOTERÀPIA UNA ADDICCIÓ?
En tractar una addicció, com a psicòleg m’interessa sobre tot abordar el que hi ha darrera d’una addicció, perquè és aquesta la manera de poder refer l’homeostasi, l’equilibri intern que, amb l’addicció, de forma disfuncional, la persona mira de retrobar. Més en concret, des de una perspectiva de la psicoteràpia basada en la Teoria del Vincle Afectiu, mirarem de posar consciència i integrar la part ferida la personalitat, que la part més impulsiva de la personalitat humana mira d’evitar contactar a través de l’addició.
La part ferida de la personalitat està lligada a les experiències d’infantesa que varen trencar el seu equilibri intern. Les parts més impulsives, en canvi, tenen com a funció evitar que la persona contacti amb els aspectes ferits. En aquest sentit, l’addicció és una forma impulsiva de no sentir dolor o emocions negatives en general, i per tant serà important ajudar a entendre quins aspectes de la personalitat estan en joc, i reparar allò que l’ha generada inicialment. Per tal de fer-ho, podem recolzar el treball psicoterapèutic en que intervenim sobre tot en aspectes ferits i impulsius de la persona, amb tècniques molt variades, com ara la hipnosi o la relaxació.
Referències bibliogràfiques:
Hernández, M. (2017). Apego y psicopatología: la ansiedad y su origen. Conceptualización y tratamiento de las patologías relacionadas con la ansiedad desde una perspectiva integradora. Bilbao: Editorial Desclée de Brower.
Marrone, M., Diamond, N., Juri, L., & Bleichmar, H. (2001). La teoría del apego: un enfoque actual. Madrid: Psimática.
Sadurní, M. (2011). Vincle afectiu i desenvolupament humà. Barcelona: Editorial UOC.
Wallin, D. (2012). El apego en psicoterapia. Bilbao: Editorial Descleé de Brouwer.